"Carta oberta de Ramón Carrión, candidat al Congrés dels Diputats per Horta Guinardó"

A la darrera setmana de campanya, em vull dirigir a totes les companyes i companys i a tothom que continuï lluitant pel que vol.Primer de tot, vull agrair la possibilitat de ser candidat en aquestes eleccions, és tot un honor, poder donar el meu suport a la companya Carme Chacon, representant a l'Agrupació d'Horta Guinardó.

És un honor i ho considero un REPTE, perquè en aquests moments complicats, jo segueixo pensant en que Rubalcaba no és el mateix que Rajoy, en que no és veritat que tot estigui "dat i beneït" i que encara podem lluitar per aconseguir que el PSC continuï sent el partit guanyador a Catalunya i amb uns resultats millors del que diuen algunes enquestes.

Donant una mirada ràpida a la campanya, està ben clar;Tenim a un PP, que porta 8 anys fent campanyes contra Catalunya i que per tant ha intentat empitjorà les relacions dels ciutadans dels territoris i que ara es passeja pel territori com si res. La seva aportació és afavorir a les grans empreses, deixant de costat a la petita i mitjana i, encara que no ho diuen clar, abaratir l'acomiadament i tornar a models econòmics antics i que ja coneixem els seus resultats (bombolla immobiliària).

D'altra banda, tenim a CiU, que es presenta com la "salvadora" de la pàtria Catalana i que de moment l'únic que ens ha demostrat amb el govern dels millors és, que són els que millor retallen serveis socials, rebaixant qualitat i quantitat en els serveis d'Educació i Sanitat i que continuen com als 23 anys que van estar, qualificant qui és el català bo i qui el dolent , depenen del lloc de naixement o dels orígens de cadascú.
Aquests volen aplicar les mateixes polítiques de dretes que el PP, per això són, com l’estranya parella, que sembla que es barallen, però no poden viure un sense l'altre.

Per últim, dels altres partits, prefereixo no opinar, ja que intenten fer-se amb els vots dels emprenyats, però sense aportar res de nou.

Per fi, trobem el que ens presenta el nostre partit, el PSC i el que aportem amb els nostres germans del PSOE, a la ciutadania.

Presentem una trajectòria en la que hem de recordar les lleis d'avenç social, la millora de les relacions internacionals, la redacció i aprovació del nostre Estatut d'Autonomia i l'aprovació de la Llei de la dependència.Així, els Socialistes Catalans, juntament amb el PSOE, vam aconseguir el millor finançament per Catalunya, que ens ha permès millorar la qualitat de vida de cadascú al territori i que el govern de CiU no ha sabut aprofitar.

En conclusió, ens presentem com a garants dels drets socials, els únics que podem garantir la continuïtat de l'educació i de la sanitat públiques de qualitat.
Ens presentem, com a garants del poble de Catalunya, defensant la millor política i el millor finançament pels nostres conciutadans, mantenint la solidaritat i avançant en el camí, cap a una Espanya Federal.

Ens presentem, per tant, com el partit que presenta millor trajectòria i una bona fulla de ruta per continuar avançant: "amb esforç i justícia social".

Les enquestes donen una situació concreta, però la realitat, serà el dia 20 de Novembre i si ens ho creiem i continuem lluitant el que queda de campanya, el diumenge, podem aconseguir que la majoria dels catalans, tornin a votar socialistes, com vam fer el 2008.

El diumenge 20, podem aconseguir continuar sent el primer partit, guanyar a Catalunya i ajudar a millorar els resultats de Rubalcaba, però només ho aconseguirem si durant tot el dia omplim les urnes, amb el cap ben alt, de vots socialistes; si votem amb decisió a la candidatura que represento i que lidera. Carme Chacon.

PER L'AVENÇ SOCIAL I PER L'AVENÇ DE CATALUNYA... TOTHOM A VOTAR PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA.

Visca Horta Guinardó!Visca Catalunya! I Visca el PSC!

Ramón Carrión

Gracias Presidente Zapatero..., Con Rubalcaba A GANAR!

Una vez más, empieza la campaña para elegir al gobierno que durante los próximos 4 años gobernará nuestro pais. Ahora que parece que el socialismo está en horas bajas; ahora que que sólo pensamos en crisis; ahora que el Presidente sólo es recordado como el del paro, el de la respuesta tardía a la crisis y otras cosas más que dice la derecha y que parece haber calado...

Pues bien, ahora es cuando se hace inevitable recordar lo que ha supuesto tener durante 8 años un gobierno progresista y en concreto presidido por Jose Luis Rodríguez Zapatero y lo que supondría, continuar teniendo un gobierno con Rubalcaba y las diferencias con lo que significaría tener un gobierno de Rajoy, para España y en concreto para Cataluña.

Lo primero que creo que hay que hacer y yo personalmente quiero hacer es, dar las gracias. Ahora que parece que no está de moda, quiero darle las gracias a nuestro Presidente y compañero por todo lo que ha conseguido:

*Gracias po haber realizado la ley de la memoria histórica, para no olvidar nunca a los que parecían olvidados.
*Gracias por la valentía de ser el líder, que delante de Naciones Unidas, expuso la Alianza de las Civilizaciones.
*Gracias por ampliar las libertades y derechos civiles, con las leyes de Igualdad, la de Matrimonio igualitario y la de ampliación de la interrupción voluntaria del embarazo.
*Gracias por creer que la educación es primordial para que el país avance y creer en los valores cívicos, con la implantación de la asignatura: educación para la ciudadanía.
*Gracias por la lucha contra la violencia machista y por ayudar a conseguir que muchas mujeres vivan más seguras y pudan seguir sus vidas.
*Gracias por creer y confiar en Caataluña, ayundando a impulsar el nuevo Estatut y por conseguir, junto al President Montilla, la mejor financiación para Cataluña.
*Gracias por haber ayudado a conseguir el cese de la actividad terrorista.
Gracias, gracias y gracias por muchas cosas más, que entre todos hemos conseguido, teniendo un pais, unas ciudades y unos barrios mejores, mejorando la calidad de vida de las personas y haciéndonos más libres. Gracias por las políticas progresistas, gracias por defender los derechos sociales y haber apostado por ayudar a los más necesitados, con la Ley de la Dependencia.

Creo que dicho esto, queda claro los avances conseguidos y aunque en estos momentos la situación no es la más idonea para defender al gobierno actual, sí es el momento para no olvidar y para pensar que todo esto no ha sido posible por casualidad, sino que sólo ha podido ser, gracias al gobierno progresista del PSOE y gracias al Presidente Zapatero.

El Partido Popular, no cree en loa avances conseguidos y sus propuestas van encaminadas a volver atrás y a defender sólo a "los suyos", que no coincide con quien más lo necesita.

En Cataluña. tenemos claro que no es lo mismo Rubalcaba que Rajoy y por eso y con la cabeza bien alta vamos a iniciar una campaña nuy complicada, pero que supone uno de los retos más importantes en los últimos tiempos y esto es conseguir que en los momentos complicacos, hay que seguir confiando en las políticas progresistas, aprendiendo de los errores y afianzando los aciertos y esto sólo es posible, si el 21 de Noviembre sigue habiendo un gobierno de izquierdas con el Partido Socialista, un gobierno liderado por Alfredo Pérez Rubalcaba.

Gracias Predidente, Gracias compañero y buena suerte!

Adelante compañero, CON RUBALCABA, a GANAR!

67 años..., ¿Por qué?

Estamos viviendo momentos difíciles, tanto a nivel económico, como ideológico y de valores, pero hay algunos temas que deben ser tratados desde la seriedad y muy meditados antes de tomar decisiones.

Vaya por delante una primera aclaración, para que este escrito no sea tachado de crítica, sino más bien de una reflexión, bajo mi humilde opinión personal.

Aclarar, que entiendo que partimos de una situación difícil y agravada por algunas circunstancias para España; que tengo claro que los ideales y valores socialistas (o socialdemócratas) y sus representantes siempre han sido y son los primeros defensores de un sistema de pensiones y que luchan por el bien común y la colectividad; que entiendo que las presiones internacionales y más concretamente Europeas, exigen tomar decisiones difíciles para los ciudadanos; y que creo que algunas medidas y decisiones tienen que tomarse con valentía, porque aunque representen un posible perjuicio en el presente, puede ser un beneficio para el futuro.

Pues bien, aclarado mi planteamiento, creo que hay pensar dos veces en si algunas medidas son estrictamente necesarias para dar soluciones a todo lo planteado. Y sí, me refiero a la posible propuesta de aumentar a 67 años la edad de jubilación.

Tengo claro que es un tema que debe debatirse y tratarse en el sitio que le toca, que es el Pacto de Toledo, pero está bien que todos aportemos nuestro pequeño grano de arena, ya que el futuro lo construimos entre todos.

Por lo tanto, pienso que es posible que el sistema de pensiones necesite una revisión ya que, aunque hemos podido disfrutar durante un tiempo de medidas encaminadas a favorecer la natalidad, la realidad es, que el continente Europeo, en concreto España y así también Cataluña, tiene una tendencia al envejecimiento de su población, generándose una pirámide invertida, en la que la parte más grande se sitúa arriba con la población más envejecida y la cúspide abajo con los nacimientos; a lo que podemos añadir el aumento de la esperanza de vida.

Dicho esto creo, por tanto, que seguro que es necesario presentar medidas que ayuden a que nuestro sistema de pensiones (que hoy tiene superávit), pueda permanecer en el tiempo y pueda seguir siendo uno de los pilares del estado del bienestar en el futuro, pero, la medida de aumentar a 67 años la edad de jubilación ¿ es la mejor?.

Ya sé que forma parte de todo un paquete de medidas y que no es la única, pero bajo mi punto de vista, entre todas, no parece la buena.

Pienso que, desde la responsabilidad, todos tenemos que decir que pensamos de una medida como esta y en mi caso, no la veo coherente.

Creo que el gobierno de España, que hace un buen trabajo por la cohesión social, tiene que recapacitar en esta medida, más aun, cuando todo el resto del Parlamento, sindicatos y gran parte de la población, considera que es una medida injusta. No me gustaría pensar que esta situación me recuerde a otros momentos, no muy lejanos de nuestra historia, en que se tomaban decisiones teniendo en contra al resto de parlamentarios y a gran parte de la ciudadanía.

En conclusión, creo en la capacidad de responsabilidad de este gobierno y en la capacidad de debate del parlamento, para que entre todos se llegue a un acuerdo y se haga una reforma que favorezca al sistema (que quiere decir al futuro de las pensiones para los ciudadanos), pero siempre desde los derechos sociales adquiridos y desde los valores que representan a quienes nos gobiernan, que son en gran parte, los de muchos ciudadanos que le han dado su confianza.

El CANVI REAL: les dades, la realitat...; el per qué Jose Montilla és un bon president i és el millor candidat.

S'apropa les eleccions del 28 de Novembre, de les que hem de triar un nou President i un model de país per Catalunya.

Jo, ho tinc clar; i durant tots els dies de pre-campanya i de campanya aniré posant les meves raons del per qué el model del Partit Socialista de Catalunya és el més segur i rigorós i el per qué

José Montilla és el millor candidat.

Per començar deixo el link per fer una ullada general a les mesures que han canviat Catalunya e els últims 7 anys gràcies als governs progresistes: EL CANVI REAL.

http://presidentmontilla.cat/100-dades-canvi-real

El president Montilla acorda amb els agents socials un paquet de mesures per reactivar l’economia

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, signarà el proper dilluns amb els agents socials 30 compromisos que serviran per reactivar l’economia de cara al proper any 2010. L’acord, que es composa de les ‘mesures urgents’ per poder fer front a la crisi econòmica l’any vinent, es formalitzarà juntament amb els representants dels principals sindicats de Catalunya (UGT i CC.OO.) i de les patronals Foment del Treball i Pimec.
El document es fruit del treball dels darrers mesos i recull les mesures que durà a terme el Govern durant l’any 2010 “per fer front a la situació de crisi” i aconseguir “canvis eficaços” en l’objectiu comú d’ “establir les noves bases per a un model econòmic que es pugui mantenir com a mínim tres o quatre dècades”. Segons es reflexa a l’acord, es fa pal•les la necessitat d’intensificar les polítiques actives d’ocupació; potenciar les capacitats dels treballadors; reactivar l’economia, millorar el finançament i la liquiditat del teixit empresarial; estimular l’activitat industrial, la innovació i la internacionalització de les empreses; protegir les famílies en situació de risc; potenciar la xarxa social i desenvolupar el pacte pel dret a l’habitatge.
El conjunt del paquet de mesures estan valorades en uns 6.000 milions d’euros que constitueixen el compromís del president i el Govern en la lluita contra la crisis durant el 2010, un any clau per a la recuperació econòmica.

Siempre Obama

Hace un año puse un post en mi blog como la mayoría de blogeros hablando e la noticia Obama Presidente!!!!. Yes we can..., y todo loque significó.

Pués bien, al final de mi post, puse esto: "Está claro, que Obama tampoco será el salvador del mundo, ni el que solucione en dos días la herencia de Bush, pero auqnue llegue un día en el que ya no sea tan aclamado, el soñador(luther king) habrá conseguido su sueño y el sueño (Obama), está vivo...; los cambios importantes perviven en la historia"

Hoy, que parece que Obama,tal y como dije, ya no es tan aclamado, y en momentos bajos como éste, el el que los demócratas han perdido el senador de Massachussets, después de décadas, no debemos caer en la tentación de la crítica fácil ni en el : "yo ya sabía que no era tan bueno como nos hizo creer".

Pienso que es al revés. Hoy precisamente el "sueño" sigue vivo porque el cambio conseguido permanece, la lucha por unos Estados Unidos mejores sigue en pie, más derechos, obligaciones por igual para todos y un comportamiento más democrático con el mundo.

Esto es el trabajo de Obama en un año. Sé que hay cosas que podrían haber sido mejor y que dentro de 3 años habrán otras tantas para criticar, pero ahora, es el momento de seguir creyendo, que el cambio ha servido para mucho y que aunque parezca que la agenda se bloquea, Obama tendrá la capacidad de salir adelante y dirigir Estados Unidos de la mejor manera posible, hecho que seguro nos beneficiará al resto de países

"Per la dignitat de Catalunya": Editorial redactado conjuntamente por 12 diarios Catalanes

: fuente

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.